Les masies de l’entorn de Rocafort són:
|
|
|
 |
L’any 984, Borrell, comte i marquès, ven a Unifred i a la seva muller Ermengarda, un alou que posseeix en el comtat de Manresa, en el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell, junt amb terres i cases, casals, corts i corrals. La casa de can Arbocet, no és pas la primera, l’anterior estava edificada a uns 1000 metres de l’actual, més propera al poble de Rocafort. Les terres d’aquesta antiga casa, són avui propietat de can Serra de l’Església. |
 |
Masia molt antiga, que avui resta abandonada i que segurament fou bastida a mitjan segle XIII. Una petita part de les seves terres queden situades en el terme de Mura. 1325.- Una escriptura d’aquesta època, ens diu que Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca, cavaller, els 1000 sous barcelonins de la venda del mas Casassaies, que Sibil·la, la seva mare, havia fet en alou. |
 |
En els antics fogatges no surt pas esmentat el nom d’aquesta casa de pagès, això ens pot fer creure, que antigament podia tenir un altre nom. És una pairalia molt important i és una llàstima el seu estat de conservació que es va degradant molt ràpidament. La casa té tres plantes, complementades amb altres construccions auxiliars, pròpies de les grans pagesies. Al costat de la gran casa es pot veure un important grup de tines pel vi. També dintre de la casa o recolzades a ella, també n’hi ha d’altres i totes elles ens fan palesa la importància d’aquesta producció que la fil·loxera, a començaments de l’actual segle, va malmetre del tot. |
 |
Del mas de les Grauetes, cap notícia documentada hem trobat que ens pugui donar una mica de llum sobre la seva història. “Fent volar coloms” com es diu vulgarment, podríem aventurar una hipòtesi sobre el nom i la propietat d’aquest mas. Hem vist en el pergamí de la confirmació i de l’establiment de can Serra de l’Església, que figura com a testimoni d’aquest esdeveniment, en Jacobus Grau del poble de Marganell. Segurament en Grau o la seva família tenien propietats en el terme de Rocafort. El que ell actués com a testimoni en aquest establiment, ens fa creure que tenia una bona amistat amb n’Antoni Serra i, possiblement en aquells temps, era el propietari de les Grauetes, mas molt proper a can Serra de l’Església. |
 |
Algunes parets i alguns arcs han estan construïts darrerament, i això ha fet que la verdadera fesomia de la casa ja no sigui la mateixa. El mas disposava de dues tines, una de circular i l’altra de quadrada, que eren emprades per a guardar-hi el vi. |
|
Segle XVIII-XIX Bon estat Segona residència X: 409875 Y: 4620136. El documentalista Miquel Ballbè no pot aportar cap mena de documentació que ens parli del mas. Possiblement va tenir un altre topònim. Sembla que es tracta d’una antiga masoveria vinculada al Mas de Sant Esteve, raó per la qual mantenen una estreta vinculació familiar les dues propietats i són regentades pels dos germans hereus de la família. L’actual propietari ens parla de la presència d’una sínia que portava l’aigua de la riera de Mura fins els horts que envolten la masia de Cal Jepet. Malauradament no en queden restes de la mateixa o estan cobertes per la vegetació. La propietat pertany actualment a Esteve Plans. El mas, per la seva proximitat a la riera de Mura, va patir els efectes de l’aiguat de 1962, amb inundació del soterrani i de la planta baixa. És una construcció senzilla de pedra amb les façanes arrebossades. La planta és aproximadament quadrada i disposa de dos nivells principals: planta baixa i pis, més un soterrani on hi havia l’antic celler i el rebost. Cap a l’est i adossat al cos del mas principal es troba el paller amb un únic cobert. La composició de la coberta principal és a dues aigües. Interiorment la distribució original ha estat, en part, transformada per acollir més habitacions, estances i serveis que el Mas avui disposa, encara que en un estat deficient per la manca d’ocupació en els darrers anys. Tot i així les parets estructurals i alguns espais s’han mantingut, com el soterrani que acollia l’antic celler i el rebost. Memòria del Mapa de Patrimoni Local de Talamanca (Bages) |
|
 |
Casa de pagès, habitada des de sempre per la família Lleonart. Disposa, encara ara, d’uns camps de cultiu, d’arbres fruiters i també d’uns terrenys dedicats al cultiu de la vinya. Aquests han quedat molt reduïts després del pas de la fil·loxera. Amb una manca total de documentació és molt difícil d’assenyalar una data aproximada de la seva construcció, hem de creure que també va construir-se en l’esplendor de la pagesia, en els segles XVI o XVII. La casa encara té un caire antic, un cop visitada hem pogut veure que algunes de les seves dependències són les originals si bé un gran nombre d’ampliacions i reconstruccions fan problemàtic de poder explicar amb certesa la seva primitiva fesomia. En un dels camps propers a la casa, existeix una important tina per al vi, avui en desús. El celler conserva les seves botes i una tina queda recolzada en una de les parets d’aquest antic celler. |
  |
932.- Aldevoso i la seva muller Ranla venen a Gonderic i Ermessenda, unes cases amb corts i horts i unes terres conreades i altres ermes i les vinyes i les pomeres que ells tenen per anterior compra. Són situades en el comtat de Manresa, en el terme de la vall de Néspola i en el lloc anomenat Ullastrell. 966.- Venda feta per Miràbile i la seva muller, a Recasens, d’una vinya situada en el lloc anomenat “Villa Ullestrello” de Rupefortis, en el comtat de Manresa. 984.- Borrell, comte i marquès, ven a Unifred i a la seva muller Ermengarda (a) Bonadona, un alou que posseeix en el comtat de Manresa, en el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell, junt amb terres, cases, casals, corts i corrals. Afronta per orient, amb terres de l’Arbocet; a migdia, amb el torrent del monte Virgilio; d’occident, amb el terme de Villa Amara i a tramuntana, amb la serra de la Figuera.
La documentació d’aquesta casa de pagès és molt important i fins i tot podríem assenyalar que és cronològicament molt complerta. Nosaltres, ara i aquí, no podem pas comentar-la amb detall, serien necessàries moltes més hores per a fer un comentari més ampli. Sí direm, que la casa encara conserva les restes d’una antiga torre de defensa, en alguns documents antics es parla de la casa de la torre i l’església o capella que té la pairalia, també fou anomenada, antigament, la capella de Sant Pere de la Torre. L’extensió de les seves terres és molt important i en elles hi trobem gran quantitat d’antics cupots emprats pels rabassaires a finals del segle passat. La fil·loxera va arruïnar el negoci del vi i els incendis forestals, especialment el de l’any 1985, va destrossar la propietat d’una manera llastimosa. |
 |
L’origen més remot d’aquesta pairalia el trobem en el fogatge de l’any 1317, que ens fa coneixedors del nom del seu propietari, en Guillem Prat. Com moltes d’altres masies, la propietat ha canviat d’amo molt sovint, els documents, escriptures i notes de la casa, s’han fet fonedissos i això fa molt difícil d’explicar les dades més importants de la seva llarga vida. També aquesta casa, tan propera al nucli urbà de Rocafort, conserva una instal·lació de molins, trulls, cellers i eines del camp, dignes d’ésser conegudes. Tota la casa ha estat restaurada i ampliada en moltes ocasions i el seu conjunt, encara que bonic, palesa la diferenciació de cada obra d’ampliació. → |
 |
Aquesta masia es situa a nord de Rocafort, a l’altre banda de la Riera de Mura, l’accés es proveït per una pista que s’origina del camí de Talamanca a Rocafort i pren el nom de les terres d’aquesta propietat, camí de Pruners. És un dels masos del municipi de Talamanca que, tot i estar abandonats, mantenen l’essència de la casa pairal del segle XVII, amb tots els elements característics: tines, celler, forns, pastador, cuina, etc. En el fogatge de l’any 1.497, Franci Prunes de Talamanca figura com a propietari de la casa. A l’any 1.528, Can Pruners tenia adherit a la seva propietat l’antic i enderrocat mas Donzell. Al 1.553, Joan Prunes és el nou propietari del mas, segons ens fa conèixer el fogatge d’aquest any. [https://muredine.wordpress.com/2008/05/02/can-pruners-mas-castella-mas-rovell/] |
 |
La casa, que consta de planta baixa, de pis i golfes, últimament ha estat totalment restaurada seguint les característiques de l’obra més antiga. La pagesia disposa de corrals, d’era, de celler, de dues tines a l’interior de la casa, i també de dues més, molt ben conservades, en l’exterior enjardinat. No hi manquen els elements propis per fer la verema ni les edificacions auxiliars pròpies d’una gran pagesia. Can Riera és una masia de començaments del segle XIII, que surt esmentada amb el nom de can Riaria, en el fogatge de l’any 1297. També, en els fogatges publicats per en J. Iglésies, de l’any 1553, s’esmenta aquesta casa i ens fa conèixer el nom del seu propietari i cap de família, en Pere Riera. Segurament, i després de la restauració, can Riera és una de les cases de pagès més ben conservades de tota aquesta contrada. |
|
Amb poques possibilitats d’equivocar-nos hem de creure que, en el segle XIII, aquesta casa ja existia, i també, que les seves terres, tenien molt a veure amb l’amo i senyor del castell de Rocafort. En les terres de Roviralta, existeix la capella de Sant Romà, que fou bastida, en part per Pere de Sitjar, i acabada de construir per la seva vídua Guillema Nerell, l’any 1353. Casa de pagès habitada, que té la majoria de les terres ben cultivades i que en dedica una part a la pastura del bestiar. Encara podem veure-hi els antics cups o tines de vi, alguns forns de calç i també les restes de tres antics masos ja derruïts que eren agregats a la gran casa de Roviralta. La construcció ens recorda la de les cases fortificades d’aquelles reculades èpoques. |
|
|
Can Serra de l’Esgésia deu el seu segon cognom a la seva proximitat a l’església de Santa Maria de Rocafort i això fa que serveixi per a distingir-la de can Serra del Pungrau. De can Serra i del seu primer estadà conegut, en Ramon Serra, se’n tenen dades documentades pel fogatge de l’any 1317, ja que ell hi surt esmentat. Podríem aventurar, doncs, que la casa de pagès de can Serra de l’Església possiblement fou bastida en els segles XII o XIII. Can Serra de l’Església, en el decurs dels anys ha sofert importants ampliacions i reconstruccions que segurament han fet canviar molt la seva fesomia original. Continua tenint l’aspecte d’una important casa de pagès ja que conserva a l’entrada, l’antiga era, i també les construccions auxiliars, apartades sempre de la casa. També pot presumir de tenir un magnífic trull d’oli, d’unes importants premses i les restes dels antics fogons que hi havia en la destil·leria. |
|
 |
És una casa construïda a començaments del segle XVII i que en el transcurs dels anys ha sofert moltes transformacions, totes elles de fàcil veure si es mira amb detall el conjunt de la casa. Els seus propietaris-estadants, continuen dedicant una part del seu treball, al cultiu de les terres més planeres. |
 |
Un document de l’any 1085, ens diu que: “Umbert Ot, que era senyor del castell de Rocafort com també del de Navarcles i dels castells de Conill, de Llaviera, de Matamargó, de Callús i alguns més, a l’entrar com a monjo al monestir de Sant Benet de Bages, aporta com a dot, el mas Ventaiol. La mala ma de l’home s’ha cuidat de destruir-la, dóna pena de veure les seves restes ja que fins i tot ha desaparegut la meitat de l’arc de la porta d’entrada de la casa. No direm pas res més. Perdonen, si que vull dir una altra cosa, que la premsa de l’antiga casa, per sort, esta instal·lada en el museu de Rocafort. |
|
|
Aquesta pagesia, en el decurs dels 35 últims anys, ha canviat cinc vegades d’amo, i això fa impossible, trobar documentació antiga en els seus arxius. Per sort, una escriptura de compra-venda, ha il·luminat el nostres estudi. Mai, cap paper ni fogatge, ens parlava de can Vitó, i la casa era prou antiga per a tenir una important història. L’esmentada escriptura ens donava a conèixer el seu verdader nom, la casa era, abans, la de can Marcet. |
|
Si no es dóna cap referència, la informació prové de: Ballbè i Boada, Miquel (1995): Recull històric d’El Pont de Vilomara i Rocafort, Quadern n. 2, Les cases de pagès. Edició privada. |
