El poble de Rocafort està situat damunt d’una carena, a uns 420 metres d’altitud, entre el riu Llobregat i la riera de Mura (de Nèspola, antigament). El seu municipi, que avui comparteix amb El Pont de Vilomara, llinda amb els de Manresa, St. Vicenç, Mura i Talamanca. El poble, originàriament anomenat Palau de Vesa, deu el seu nom actual al Castell del qual en fou dependent i que va pertànyer a la família Rocafort fins a finals del segle XIII que va passar a ser propietat de la família Sitjar, però mantenint el títol de Senyors de Rocafort. El Castell fou destruït el segle XV com a conseqüència de la guerra entre els catalans i el rei Joan II, quedant enterrat sota les seves pròpies runes i essent actualment visible només un tros de paret de la banda de migjorn. Un cens del segle XIV ja ressenyava 28 cases pertanyents a Rocafort, probablement totes elles disperses pel territori. Els orígens del nucli actual del poble es poden datar del segle XVIII, moment que ja hi ha, a banda d’una bona quantitat de població disseminada per les masies del rodal, un petit nucli de cases situades prop de l’església de Santa Maria. L’església actual, d’absis poligonal i que conté el sarcòfag amb les restes de Pere de Sitjar, últim senyor de Rocafort, és de finals de l’època gòtica i està ubicada al mateix lloc on n’hi havia hagut una altra de romànica que ja apareix citada el 1023. El 1789 es va establir a Rocafort una escola de filadores i en un escrit de 1840 s’hi esmenta que al poble hi ha 60 cases, una escola d’instrucció primària i una església parroquial amb un capellà de primer ascens. Probablement aquest fos el moment de més pujança del poble. A la segona meitat del segle XIX es van construir les fàbriques tèxtils de Navarcles i d’El Pont de Vilomara, i bona part dels habitants del poble es desplaçaren, primer a treballar però posteriorment a viure, en aquests pobles. Això va fer que en aquest moment El Pont de Vilomara tingués un creixement demogràfic substancial mentre que Rocafort perdia bona part dels seus habitants.
El 1868 uns veïns d’El Pont de Vilomara van pujar a Rocafort armats amb pals i escopetes i van obligar a dimitir l’alcalde, emportant-se a garrotades tots els documents i arxius al nucli d’El Pont. El 1892 va arribar a tot el Bages la fil·loxera, malmetent totes les vinyes i, en conseqüència, la principal i quasi única base econòmica de les famílies del poble. A partir d’aquest moment va començar una davallada demogràfica i vital que poc a poc va reduir el poble a la seva mínima vitalitat. L’arribada de nous habitants a partir de la dècada dels trenta, la majoria com a residents d’estiueig, torna a donar al poble una nova embranzida que el portarà fins al moment present. Actualment el poble vol refermar la seva identitat pròpia lligant-se a la realitat que li és més afí i natural, tant geogràficament com social, que és la que componen els tres nuclis rurals que hi ha a la falda nord del Montcau (Talamanca, Mura i Rocafort), els quals abans del segle X ja havien format un sol terme anomenat Nèspola, i que representen la porta per la banda del Bages al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. “Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de mala mort”; però de bona vida. |
